Tot i que de vegades recordem que hauríem de treballar per viure, i no al revés; la veritat és que els explotats vivim en contra nostra, sotmesos en violentes contradiccions com aquestes que ens obliguen, inconscientment, a desitjar fer-nos vells, que passi, com més aviat millor, la major part de la nostra vida: el temps de treball per a uns altres. Encara així, vam reivindicar el dret a ser explotats (dret al treball). Desgraciadament, l’alienació és capaç d’embolicar als éssers humans en aquests cruels contrasentits.
Des que érem éssers escassament racionals, tal com podem comprovar avui amb els simis, vam anar descobrint molt a poc a poc, formes i esforços per aconseguir les necessitats de manera més fàcil. L’home i la dona van descobrir i van fer eines, instruments diversos per facilitar-se arribar a cobrir les seves necessitats (aigua, menjar, abric, refugi, etc.) amb el menor cost i risc possible. Amb aquelles pedres de sílex, aconseguien amb menys esforç, de la terra, de les plantes i dels animals, la manutenció. Aquells instruments els guardaven i els usaven fins que es deterioraven o trencaven.
Aquella gent no s’estava durant vuit hores cada dia confeccionant i emmagatzemant pedres amb fil, destrals, llances, fletxes, rudimentàries andròmines per a la pesca i altres útils. No eren tan rucs. Tot i que, en segons quines èpoques, i per motius diversos, havien de passar moltes dificultats, el seu objectiu no podia estar centrat en fer eines, sinó a fer ús de les quals posseïen, a distribuir l’aliment que havien aconseguit, o en com assolir el que els faltava.
L’esforç de buscar una eina, d’elaborar-la, o perfeccionar-la era natural; el sofriment en aquest afany havia de ser inexistent. Si de cas, devia proporcionar el plaer que dóna l’espera d’un resultat que li garantiria una major qualitat de vida. Aquest i només aquest, és el genuí sentit de l’esforç que necessiten les persones per a la millora, constant, de les seves vides. En aquesta superació, s’incorporen altres esforços innats; en afany de saber i descobrir, de practicar l’art, jugar, fer esport, etc. Doncs bé, tots aquests esforços, naturals addicionals, en aquest sistema social capitalista, són també esforços desnaturalitzats, perquè van ser incorporats als interessos del mercat. Per això, als que triomfen, es diu, és perquè el preparen bé, treballant molt.
Certament, des de temps remots, van continuar les conteses que venien de la nostra animalitat irracional. És possible que la major part dels seus sofriments, van haver de patir-los a força d’esforços en la defensa de les seves vides i possessions tractant de parar els atacs d’altres éssers semblants. A hores d’ara, ja no hauria d’existir cap motiu perquè uns pobles hagin d’atacar a uns altres per qüestions d’insuficiències i de fam; ni perquè hi hagi focus d’egoisme i ignorància que segueixin delinquint.
Molts de nosaltres sabem i hem explicat que, en els nostres dies, ja hauria de fer temps que les confrontacions haurien d’estar superades. Doncs les capacitats que s’alberguen poden proporcionar a tot el món, una existència de breus esforços, compartits, i poder assaborir la vida en totes les seves facetes la major part del temps. No obstant això, encara ens trobem en detestables fases de deshumanització i irracionalitat, la realitat de la qual només és possible com a conseqüència dels brutals nivells d’alienació assolits en les persones. Persones que venen la seva força de treball, l’esforç del qual no importa si serveix a la societat o si fins i tot la perjudica. La seva funció és treballar per aconseguir l’aliment, consumir el que pugui, del que ell fa i fan altres, per a poder seguir treballant.
En els nostres dies sabem que podrien construir-se la majoria dels útils que es precisen (roba calçat, mobles, electrodomèstics, automòbils, formes de reparació, etc.) perquè duressin tota la vida. No obstant això la realitat ens mostra un frau generalitzat. Tot i així, els capitalistes, (encara fent les coses d’una manera tramposa per a seguir explotant als treballadors, obligant-los a consumir i amb els sindicats, majoritaris domesticats, menjant engrunes en les seves mans) avui es troben amb aquest paraxocs, en límits, que els va anunciar Marx.
Paul Lafargue, en les últimes dècades del segle XIX, ja va denunciar, elaboracions fraudulentes en els productes tèxtils, als quals se’ls administrava determinades sals i compostos químics per a escurçar la seva durada. Va avançar-se força en denunciar l’assumpte!
Per a arribar fins a aquí, el capitalisme no només ha hagut de restar qualitat als productes, sinó que ha hagut d’anar-se inventant altres productes i serveis, totalment innecessaris per a la humanitat, que només han servit per a crear problemes mediambientals i seguir esclavitzant a les persones. Des dels anys 60, Marcuse, ja ve denunciant tot aquest desastre als EUA.
Ineludiblement, el mal, forma una simbiosi amb el capitalisme de manera inseparable. I és, en el mal, on es fonamenta per a poder seguir existint. Per exemple, a les empreses farmacèutiques el que els interessa és que hi hagi malalties i malalts. El que passa avui amb la grip porcina, a Mèxic és un exemple. A la indústria que aborda tot el relacionat amb les mesures de seguretat, el que precisen és que proliferi la delinqüència. En aquesta espiral d’aberració, els treballadors, alienats fins a la medul·la, en són còmplices. Doncs gràcies al mal, que els pot colpejar a ells mateixos, tenen un lloc de treball.
Aquests brutals exemples, sobre la llei de l’oferta i la demanda, que són els quals més m’atreuen d’exposar, han de fer-se extensius a la resta d’àmbits. Fer prendre consciència a la humanitat de les aberracions que comporta el capitalisme, seria determinant; però, si al mateix temps els exposem les enormes possibilitats que existeixen per a construir un veritable socialisme.
autor | José Estrada Cruz
font | kaosenlared.net
vist a | Anestèsia Moral
