Metàfora

Roberto se apoyó sobre el marco de la puerta y desenfocó la mirada hacia la calle. Los coches pasaban. Algunos aceleraban adelantándose a los que, por el contrario se desplazaban a paso de hombre. Unos y otros se detenían en el semáforo de la esquina.

Se le ocurrió pensar que así era su vida: muchísimos hechos pasando desenfocados, algunos increíblemente rápidos, otros demasiado lentos, pero todos pasando y pasando en incansable carabana.

«Qué tonto sería que un hecho se quedara detenido a mitad del camino, interrumpiendo el paso de los que siguen -pensó-. Y, sin embargo, a veces mi vida se parece mucho a un gran estancamiento…»

[…]

Vio los coches que circulaban más espaciados: uno gris, otro azul y otro blanco, una camioneta marrón, una moto, un coche enormemente negro, y luego, durante unos instantes, nada.

De pronto, la calle estaba vacía de coches.

De pronto, su mente estaba vacía de pensamientos.

Se sintió sereno, y su sonrisa se extendió a cada músculo de su cara. […] Todo su universo estaba conformado por él, la calle y el descubrimiento del vacío.

Amarse con los ojos abiertos, Jorge Bucay y Silvia Salinas

L’Alquimista

Ara farà un temps vaig conèixer una noia que volia agafar el mateix bus que jo fins Roncesvalles. Es deia Mònica, era guapa i tenia quelcom a la mirada que la feia especial. Estava asseguda llegint un llibre i no recordo com vam començar a parlar. Per algun motiu vaig voler-li ensenyar un dels llibres que portava dins la bossa, doncs la conversa m’havia recordat alguna cosa que havia llegit de feia un temps a El Peregrino de Compostela. Al passar-li el llibre va somriure i em va dir entusiasmada que ella n’estava llegint el que seria la segona part.

Ara, i amb tot el que he viscut des de llavors, encara no entenc moltes de les coses que em va transmetre aquella noia durant tot el temps que vam compartir Camí, però ara veig que aquell primer encontre hi va tindre molt a veure. Un exemplar de l’Alquimista, el llibre que em va ensenyar aquell dia, reposa ara sobre el meu llit, recent acabat de llegir. El vaig adquirir intercanviant-lo a una fira, però no l’havia començat fins fa uns dies.

El protagonista del llibre és un pastor que busca fer realitat el seu somni, desenterrar el seu tresor. Al llarg del camí va aprenent tota una sèrie de lliçons i descobreix d’altres riqueses que el destí li tenia preparades, i que omplen la seua vida. El missatge que transmet és clar: tingues el coratge de viure com un heroi, com si la teua vida fos una Llegenda, o aquesta et fotrà una patada al cul i en viuràs la resta lamentant-te del que haguessis pogut fer si haguessis tingut el valor.

Això ja ho tenia molt clar en aquell moment, en el que justament estava vivint, com aquella noia, un trosset de la meua Llegenda Personal. El que no em podia imaginar era que aquell fos l’inici d’una amistat que m’ensenyaria a percebre la vida d’una manera més subtil, a entendre el Llenguatge Universal de tot el que ens envolta. Ella em va ensenyar a parlar amb el meu cor, a saber què li passa i entendre què vol dir-me. Durant el camí vaig entrar en contacte amb tot, em sentia realment viu per primera vegada, portava l’Ànima Universal dins meu. Tot el llibre de l’Alquimista viscut en primera persona, això va ser el meu Camí de Santiago. Li estic molt agraït per haver-me ajudat a que fos així. Moltes gràcies, Mònica!

Sobre la democràcia inclusiva

Des de fa un temps estic llegint-me Hacia una democrácia inclusiva, de Takis Fotopoulos. És un llibre espès, dels que t’has de llegir quatre vegades les pàgines per entendre alguna cosa, però m’agrada. Es tracta d’una proposta que m’inspira, doncs parla de com fer-ne d’aquesta societat, una societat horitzontal, conscient i democràtica.

Sol he llegit el primer capítol, que parla de com l’economia de mercat s’ha anat endinsant en les nostres vides i ens ha convençut, en sols 200 anys, de que les injustícies que aquesta comporta sobre la societat són les que hi ha i no s’hi pot fer res. Aquest n’és un extracte, en el que cita a Polanyi, i que descriu clarament com ens hem deixat vendre:

El treball i la terra no són una altra cosa que els mateixos sers humans dels que consta tota societat i els entorns naturals en els quals ella existeix; incloure treball i terra en els mecanismes de mercat significa subordinar la substància mateixa de la societat a les lleis del mercat.

Si us pica la curiositat, podeu saber-ne més d’aquest projecte veient aquest vídeo. És una entrevista a l’autor del llibre, que jo mateix he ajudat a subtitular (feu clic sobre CC per seleccionar els subtítols en català o castellà):

+info | democraciainclusiva.org

Dolça revolució, revolució juganera

Avui, mirant la infinitat d’artícles que tenia pendents per llegir, me n’he quedat amb dos. Un és una entrevista que parla sobre una planta medicinal, l’estèvia, i l’altre parla de la popularització del programari lliure i la nova forma de treballar que té al darrera. Poden parèixer articles de temes molt distants, però tenen un punt comú que els fa interessants…

18 de març: recorda, mai m’oblidis

Recorda tots els fets del curs passat, quan milers d’estudiants recorríem els carrers per fer sentir les nostres veus, per sobre d’aquells que les volien fer callar i, així, evitar que la societat fos conscient del que estava passant. Volien evitar que la societat sabés que estaven transformant les nostres universitats públiques en universitats neoliberals, controlades i dirigides per uns quants. Recorda quan tots cridàvem un mateix lema: ATURAR EL DETERIORAMENT DE L’ UNIVERSITAT PUBLICA!

Recorda les desenes de facultats ocupades, les aules, els rectorats i els passadissos. Per la necessitat de crear un espai de discussió, reflexió i coneixement que no ens volien donar. No volien que penséssim, ni discutíssim, ni coneguéssim, ni reflexionéssim ni que opinéssim sobre els canvis que s’estaven produint al sistema educatiu d’aquest país i la resta d’Europa.

Recorda el 18 de març, el dia en que no van poder amagar més quins eren els seus mètodes per imposar les seves decisions i demostrar a mans de qui està el poder! Recorda com et perseguien pels carrers, com varen assetjar el barri del born per apallissar tothom qui tenia una opinió diferent a la seva! Recorda el desallotjament violent del rectorat de la UB!

Ens digueren que tot el que denunciàvem era mentida, tanmateix, un any més tard, ja es comença a veure quina és la realitat:

  • El preu de les matricules ha augmentat considerablement. Els nous crèdits ECTS són un 33% de mitjana més cars que els antics. En el cas de Medicina l’augment ha estat del 45,89%.
  • Declaració de muntanyà: Els rectors volen ser nomenats per agents externs a la universitat (en substitució de la votació ja poc democràtica actualment en vigor, en la que ja no hi tenim massa participació). Volen que el Claustre de les universitats de Catalunya (òrgan de màxima representació de la comunitat universitària) deixi de ser un òrgan executiu i decisori.
  • L’estratègia 2015 del govern espanyol pretén potenciar els préstecs renda.
  • Els exàmens de setembre d’estudiants de grau han estat suprimits.
  • La generalitat ha reduït un 8% el finançament a les universitats.
  • La UAB pretén reduir un 3% el personal acadèmic.
  • La UAB ha realitzat convenis amb Banco Santander, La Caixa, Telefónica, Repsol YPF, El Corte Inglés, SGAE entre d’altres. (però no us preocupeu, segur que no intervindran en les decisions de la universitat…).
  • 4 vicerectors de la UB han dimitit per falta de democràcia.

Avui haurà una concentració a les 7 de la tarda, davant de Plaça Catalunya, en Contra de l’imposició d’una Universitat Neoliberal.

m’informa per correu | la Mònica