Pobresa

Avui he rebut un correu-e del Blog Action Day 2008. Ja no recordava que m’havia apuntat a la llista de blogs que a dia d’avui dedicaran una entrada a la pobresa. Tinc feina de la universitat, però com que el promès es deute, aquí va: la pobresa.

Quan pensem en la pobresa, en la pobresa mundial, sempre ens ve al cap un xiquet negret enmig d’un paratge desèrtic demanant menjar. És la imatge que hem vist repetida tantes vegades a la televisió i que durant vint segons d’anunci d’Intermon Oxfam ens fa pensar en que hi ha gent menys afortunada que nosaltres.

Però un cop ha acabat l’anunci i segueix el programa televisiu que estaves veient, te’n olvides completament i no hi tornes a pensar més. Per què això? Tant poca humanitat li queda al món? Què ens passa que no sortim al carrer per protestar sobre una injustícia així? No em refereixo a una manifestació (que de manifestacions ja se’n fan de quan en quan), sinó que de sortir cada cop que ens fiquen un anunci d’aquests.

Sortir, cridar, passar la veu. Escriure als diaris. Per què no? Perquè som còmodes? Potser sí. O potser perquè prou en tenim en anar a la universitat o a la feina cada dia i d’arribar a final de mes? Perquè som egoistes i ens preocupen molt més els nostres problemes quotidians que no pas que es morin uns quants xiquets a l’Àfrica?

Dediquem tant de temps al treball, a fer les feines de la casa i a totes les altres “responsabilitats”, que no tenim temps per pensar en un món millor. Com n’hem de tindre? Hi ha gent que no en té ni per veure créixer els fills! Feina, feina, feina, feina… tot el dia estressats d’amunt cap avall. I aquesta gent realment s’ho passa bé amb el que fa? Aprofita realment… la vida? Jo tinc els meus dubtes, però centrem-nos en la pobresa.

Partint de que la volem abolir (cosa que ja no sé si dubtar), com ho podem fer? Alguns et contestaran que són els polítics els que han de parlar, que han d’acordar i que han de fer el que fan els polítics per trobar alguna solució. Que ells són els que tenen el poder i que només ho poden fer ells. D’altres et diran que les responsables són les multinacionals que controlen tot el “cotarro” econòmic i que se les ha de culpar a elles i no a nosaltres.

Jo discrepo en ambdós casos. Qui vota als polítics sinó que nosaltres? Qui compra a les multinacionals sinó que nosaltres? Som nosaltres, el poble, nosaltres som el sobirà absolut. Qui tenim el poder de canviar les coses que no ens agraden. El que passa es que el poble sempre ha sigut molt manejable. Sempre se l’ha fet creure i sempre se l’ha fet pensar el que els ha interessat a uns pocs. I ara passa el mateix.

Tenim por i estem desmotivats. No creiem que puguem fer res i per això ens n’oblidem ràpidament d’aquests anuncis de vint segons. Intentem viure la vida el millor que podem i molts cops enganyats per estratagemes polítiques i econòmiques. Envoltats d’un món de consumisme, on es canvia de mòbil cada dos per tres llençant el model antic (que no es tan antic) a la brossa. La pobresa té solució però no serà factible fins que se’ns passi aquesta tonteria egoista (i ja ens podem espavilar per nosaltres mateixos perquè els alts dirigents se’n ocuparan de que no ens passi mai).

Per sort, ara almenys els medis de comunicació es comencen a descentralitzar. Jo no podria escriure aquest article i publicar-lo si no fos per la Gran Xarxa Mundial i totes les virtuts que ella ens ofereix. No sé si tindrà molt d’èxit el Blog Action Day d’avui, però almenys em dóna l’esperança de que hi ha algun lloc on es parla d’aquests temes i que la veu de la gent encara no està adormida del tot. Almenys encara no.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s