El Sembrador d’Estels

El “Sembrador d’Estels ” es una estàtua que està a Kaunas, Lituania. Durant el dia pot passar desapercebuda, un bonze més, herència de l’època soviètica.

El "Sembrador d'Estels" quan és de dia

De nit es fa la màgia, i el seu nom passa a tindre sentit… És el “Sembrador d’Estels”!!

No paris de sembrar estels, encara que siguin invisibles a simple vista...

vist a | decreixement.net
Anuncis

Campanya Dove

Els que em coneixeu sabeu que mai faria difusió d’una campanya publicitària de cap empresa si la campanya no fos realment bona. Doncs bé, Dove m’ha sorprès.

Dove “Evolution”

El setembre de 2006 va treure un anunci a la televisió que va ser molt polemitzat. Realment impressionant. Jutgeu per vosaltres mateixos.

No creus que la nostra percepció de la bellesa està distorsionada?

DOVE “Onslaught”

Ja fa temps les protagonistes dels anuncis d’aquesta empresa són dones normals i corrents (vull dir que no hi ha entre elles cap “bellesa”), apostant així per el que anomenen “la bellesa real”. Un altre vídeo que pot cridar la atenció és aquest de més abaix.

Parla amb la teua filla abans que la industria de la bellesa ho faci.

DOVE “Onslaught(er)”

Finalment us deixo amb la resposta al vídeo anterior de Greenpeace. No té desperdici 😉

El 98% del bosc indonesi haurà desaparegut quan Azizah compleixi 25 anys. La majoria és destruït per a fer oli de palma, que és utilitzat per fer productes Dove. Parla-ho amb Dove abans que sigui massa tard.

Ho he vist a | objectiu.net

La relativitat d’anomenar-se Albert

Anant al lavabo mentre estudiava per a l’examen de llenguatges, gramàtiques i autòmats a la biblioteca de la universitat, em vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció:Portada del llibre La relativitat d'anomenar-se Albert

Els companys de classe van flipar quan el vaig agafar, amb la feinada que teníem aquests dies. Tot i així, aquest llibre m’ha acompanyat els moments en que ja n’estava fart de tanta minimització d’autòmats, formulació de predicats i disseny de funcions recursives.

És un llibre breu i fàcil de llegir, que d’una manera molt propera i fascinadora ens explica la vida d’aquest geni, que potser hagués resultat avorrida agafant la seua biografia o un llibre sobre física quàntica. La teoria de la relativitat, paradoxes temporals, viatges en el temps, problemes lògics… tot fet a mida per a nens de secundària, i sempre amb aquell tant ben aconseguit misteri que no et deixa perdre paraula, que impulsa el lector a llegir el llibre fins un final que, per cert, està molt ben aconseguit.

Sols per fer-vos a la idea, us cito com explica el llibre la teoria de la relativitat:

Suposo que tots coneixeu la novel·la Els viatges de Gulliver, escrita per Jonathan Swift, el 1726. […] Després del naufragi, Gulliver va arribar a una illa deserta i es va quedar adormit. Hores més tard, quan es va despertar, es va trobar lligat a terra i envoltat d’una multitud d’éssers diminuts que tafanejaven sobre el seu cos. Gulliver va suposar que la sort l’havia portat fins a un país d’homes minúsculs en el qual, per comparació, ell mateix semblava un gegant. Però, i si fos al revés? No podria haver passat que els seus capturadors fossin de la talla normal i algun misteriós encís l’hagués transformat a ell en un gegant? Al cap i a la fi, si algun bromista ens tanca en una habitació on tot té la meitat de la mida normal, els mobles, les finestres, ens resultaria impossible demostrar que no som nosaltres els que hem crescut. La idea de la relativitat és en essència ben senzilla i sorgeix de la impossibilitat de trobar un a referència absoluta a partir de la qual es pot mesurar la mida de les coses o la velocitat a què es mouen.

Si en teniu l’oportunitat, llegiu-lo, perquè val molt la pena.

Viu!

Un dia, escoltant una cançó de Macaco, em va sorprendre aquesta frase:

la vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans

Buscant per Internet vaig saber que se li atribueix a John Lennon. Suposo que ell també en va acabar fart, de viure sempre pensant en el futur. La nostra cultura està molt acostumada a fer plans per l’endemà i ens perdem el més important, el que ens passa, l’ara. Molta gent passa les seues hores reglamentàries a classe o a la feina, esperant que arribi la nit per poder tornar a casa, esperant el cap de setmana, esperant les vacances de nadal, setmana santa o l’estiu.

I esperant se’ns passa de llarg la major part de la vida! Viure no són les vacances per les Maldives que faràs quan tinguis pasta, és això, ÉS ARA, mentre estàs llegint aquestes línies! S’ha d’assaborir cada moment, i si fem coses que no ens agraden no ho estem fent. No podem deixar que els dies passin de llarg, n’hem d’agafar el control i exprimir-los al màxim.

No se’n pot fer gaire cas del que diguin i facin els altres, doncs qui viu ets tu i tu sabràs què pots fer i què vols fer amb el teu temps. No tingues por a equivocar-te, tot es pot arreglar. Escolta’t, tingues clar què vols, on vols anar, i ves-hi.

Les coses aniran rodades. No serveix de re fer plans o imaginar-se escenes futures. Les pel·lícules que ens puguem fer mai es faran realitat i tan sols ens serviran per descepcionar-nos. Del que ens queda bon record és de l’inesperat, del que ens passa enmig d’una aventura que no saps on et portarà. D’això en dic vida.

Torno a ser aquí

Després d’una bona temporada sense escriure res al blog, crec que ja es hora de que torni a deixar constància d’alguna de les idees que em ronden pel cap per alguna banda.

No és una decisió fortuïta. Ahir per la nit vaig conèixer una noia estudiant a la sala d’estudi que em llegia textos escrits per ella i un d’un altre noi. Jo li vaig llegir El Secret de la felicitat, d’aquest mateix blog. Me’n vaig donar compte del munt de coses que tinc per contar, sobretot ara, que he tornat del viatge més espectacular de la meua vida.

No n’havia parlat al blog, però aquest estiu he fet el Camí de Santiago, des de St Jean fins Finisterra. No descriuré ara tot el que vaig viure, però va ser d’una intensitat tan gran que em va canviar per complert. Pot ser és per això que no he escrit durant tots aquests mesos, perquè necessitava aclarir idees i renovar-les després de tot el que vaig viure. Ara tampoc tinc gaire clares les coses, però no importa. En realitat, és millor així, significa que no tinc un camí marcat, que el vaig traçant a mesura que camino, que estic obert a tot el que vingui, que estic atent. En una sola paraula, que sóc viu. Benvinguts de nou.

Voldria viure la fi del món

Un meteorit que ens caigui del cel i no hi hagui possibilitat alguna de supervivència, un terratremol que saccegi tota la terra i ho destrueixi tot o qualsevol altre cataclisme. Tant em fa quin sigui el desastre, però seria fantàstic que ho sabessim, que es detectés amb 24 hores d’antel·lació i en fossim tots conscients.

Aquell dia, l’últim dia de la història, seria digne de viure’l. Tothom estaria temorós per la seua mort imminent, però aquest sentiment no seria el suficientment fort com per desaprofitar el seu últim dia a la Terra. Els pares i les mares per fi dedicarien suficient temps per estar amb els seus fills. Ningú assistiria a classe, ni aniria a la feina, ni faria res avorrit. Les guerres acabarien. Els carrers s’omplirien de gent amb ganes de gresca. Rialles histèriques brollarien de les boques de la gent, que per fi estaria unida en una sola cosa: viure. Ningú voldria deixar-se res per dir, per fer, per provar. La gent ja no tindria por. Ningú deixaria res per més endavant. Predominaria el caos, la bogeria, el sentiment per damunt la raó. Estaríem més units del que mai hem estat, llàstima que s’acabés tan aviat.

No m’agrada la violència, la destrucció, ni la mort. Tampoc crec que vegi mai aquest dia. Si escric això és per donar a entendre que no ens hem de preocupar més per nosaltres i no tant pels obstacles que ens trobem davant, doncs a tots ens arriba la nostra fi del món, i normalment aquesta no avisa. No importa quan ni com, el que importa és la intensitat amb la que hagem viscut la nostra vida fins aquell moment. Hakuna Matata.

Home Project

Aquest és el un trocet del documental amb el que m’he topat mirant per Internet. Imatges espectaculars oi? Parla sobre la nostra història. No la història que surt als llibres de text, amb innumerables reis i anys per memoritzar, sinó la història que no està escrita. La vida està en aquest planeta des de fa 4 mil milions d’anys, nosaltres, la espècie humana, des de fa tan sols 200 mil. Veient-lo ens donem compte que l’hem oblidada, i el que és més greu, hem oblidat l’estret vincle que manteníem amb la naturalesa i l’hem trencat.

El pots veure complertet i amb tota la nitidesa de detalls fent clic aquí o demanant-me’l si em coneixes en persona.

vist a | Proyecto Sandía

16 d’abril mogut

Vilafranca del Penedès

Que la crisi la paguin els rics!
Que la crisi la paguin els rics!

El dijous 16 d’abril l’Esquerra Independentista de Vilafranca del Penedès ha ocupat simbòlicament dues caixes del centre de la vila per tal d’assenyalar-les com a unes de les culpables de la situació econòmica que s’està vivint.

En primer lloc, s’ha accedit a l’interior de la central de Caixa Penedès amb una pancarta amb el lema ‘Caixa Penedès: 80.000.000 d’euros de benefici al 2008. Que la crisi la paguin els rics!’ i s’han repartit fulletons informatius.

Seguidament, s’ha ‘ocupat’ la sucursal de ‘La Caixa’ situada a prop de la plaça de la Vila. A l’interior, s’ha desplegat una altra pancarta amb el lema ‘Capitalisme és crisi. Nacionalitzem els bancs’ i s’han cridat consignes com *’Que la crisi la paguin els rics’, ‘Els lladres són els bancs! Llibertat Enric Duran!’ o ‘Capitalisme és crisi! No a l’Europa del Capital!’.* I s’han tornat a repartir fulletons informatius a dins i fora de l’entitat bancària.

El dijous 16 d’abril l’Esquerra Independentista de Vilafranca del Penedès ha ocupat simbòlicament dues caixes del centre de la vila per tal d’assenyalar-les com a unes de les culpables de la situació econòmica que s’està vivint.

En primer lloc, s’ha accedit a l’interior de la central de Caixa Penedès amb una pancarta amb el lema ‘Caixa Penedès: 80.000.000 d’euros de benefici al 2008. Que la crisi la paguin els rics!’ i s’han repartit fulletons informatius.

Seguidament, s’ha ‘ocupat’ la sucursal de ‘La Caixa’ situada a prop de la plaça de la Vila. A l’interior, s’ha desplegat una altra pancarta amb el lema ‘Capitalisme és crisi. Nacionalitzem els bancs’ i s’han cridat consignes com ‘Que la crisi la paguin els rics’, ‘Els lladres són els bancs! Llibertat Enric Duran!’ o ‘Capitalisme és crisi! No a l’Europa del Capital!’. I s’han tornat a repartir fulletons informatius a dins i fora de l’entitat bancària.

Amb aquest mena d’accions es pretén denunciar les conseqüències de la crisi sobre la classe treballadora, i alhora assenyalar els culpables d’aquesta situació. Així, les activistes de l’Esquerra Independentista han volgut deixar clar que “ens oposem a pagar nosaltres la crisi que han provocat ells” i acusen el govern espanyol de fer polítiques al servei dels més poderosos, donant ajudes econòmiques multimilionàries als bancs i caixes sense demanar res a canvi, mentre el mateix govern no mou un dit per evitar els comiats massius que s’estan produint arreu del país els darrers mesos. I mentre quasi un milió de treballadors pateixen atur avui als Països Catalans, “els governs suposadament d’esquerres mantenen les retallades socials, i segueixen privatitzant serveis socials, ensenyament i sanitat”.

Tarragona

tarragona
Nacionalitzem la banca

Amb aquest mena d’accions es pretén denunciar les conseqüències de la crisi sobre la classe treballadora, i alhora d’assenyalar els culpables d’aquesta situació. A Tarragona, els col·lectius i organitzacions participants han volgut deixar clar que “ens oposem a pagar nosaltres la crisi que han provocat ells”. Els participants acusen “al govern espanyol dels més de 900.000 treballadors i treballadores dels Països Catalans que són a l’atur. Milers de persones han perdut els seus habitatges i centenars de milers més encaren greus dificultats per fer front a hipoteques i lloguers. Molts milers de persones deixaran de cobrar els propers mesos cap mena de prestació d’atur. Ara es fa més evident encara que les polítiques neoliberals antisocials implantades els darrers anys per tots els governs han empitjorat les proteccions socials i han afavorit l’enriquiment d’uns pocs a costa de tots nosaltres.”

A Tarragona, aquest matí l’assemblea d’Endavant (OSAN) ha repartit octavetes a les cues de l’atur animant a l’organització dels aturats. Poc més tard, han realitzat diversos murals al centre de la ciutat amb el lema “Capitalisme és crisi” i convocant a la propera manifestació del primer de maig. Al migdia una vintena de persones, de diverses organitzacions participants a la campanya “Que la crisi la paguin els rics”, s’han acostat a l’entitat bancària de la Caixa Tarragona a la Plaça Imperial, un cop allí han encartellat un paperògraf a l’exterior i acte seguit han omplert la façana d’adhesius a favor de la nacionalització de la banca. Alhora, també repartien octavetes i cridaven consignes contra les privatitzacions dels serveis, especialment de la banca. La jornada de lluita d’avui s’ha desenvolupat amb normalitat, i sense identificacions.

Universitat de Barcelona

Organitzem els parats
Organitzem els parats

Aquest matí un grup d’estudiantes s’ha sumat a la crida de lluita descentralitzada contra Bancs i Caixes promoguda per col·lectius anticapitalistes.

Així s’ha volgut assenyalar als bancs i les caixes com a responsables de la crisi mundial que vivim avui dia i de la qual n’estem patint les seves conseqüències.

Concretament s’ha encartellat els vidres de les oficines que tenen “la Caixa” i el Banc Santander a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona. A més a més les estudiantes han inutilitzat els caixers automàtics, desplegat un pancarta i cridat diverses consignes contra els culpables de la crisi i el paper de les entitats financeres a la universitat. Car no es pot obviar que ambdues entitats són clars promotors de la mercantilització de la universitat que comportarà el procés de Convergència Europea. El Banc Santander és el principal creditor de la Universitat de Barcelona i “la Caixa” de la Universitat Pompeu Fabra.

vist a | kaosenlared.net