Metàfora

Roberto se apoyó sobre el marco de la puerta y desenfocó la mirada hacia la calle. Los coches pasaban. Algunos aceleraban adelantándose a los que, por el contrario se desplazaban a paso de hombre. Unos y otros se detenían en el semáforo de la esquina.

Se le ocurrió pensar que así era su vida: muchísimos hechos pasando desenfocados, algunos increíblemente rápidos, otros demasiado lentos, pero todos pasando y pasando en incansable carabana.

«Qué tonto sería que un hecho se quedara detenido a mitad del camino, interrumpiendo el paso de los que siguen -pensó-. Y, sin embargo, a veces mi vida se parece mucho a un gran estancamiento…»

[…]

Vio los coches que circulaban más espaciados: uno gris, otro azul y otro blanco, una camioneta marrón, una moto, un coche enormemente negro, y luego, durante unos instantes, nada.

De pronto, la calle estaba vacía de coches.

De pronto, su mente estaba vacía de pensamientos.

Se sintió sereno, y su sonrisa se extendió a cada músculo de su cara. […] Todo su universo estaba conformado por él, la calle y el descubrimiento del vacío.

Amarse con los ojos abiertos, Jorge Bucay y Silvia Salinas

El Sembrador d’Estels

El “Sembrador d’Estels ” es una estàtua que està a Kaunas, Lituania. Durant el dia pot passar desapercebuda, un bonze més, herència de l’època soviètica.

El "Sembrador d'Estels" quan és de dia

De nit es fa la màgia, i el seu nom passa a tindre sentit… És el “Sembrador d’Estels”!!

No paris de sembrar estels, encara que siguin invisibles a simple vista...

vist a | decreixement.net

Viu!

Un dia, escoltant una cançó de Macaco, em va sorprendre aquesta frase:

la vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans

Buscant per Internet vaig saber que se li atribueix a John Lennon. Suposo que ell també en va acabar fart, de viure sempre pensant en el futur. La nostra cultura està molt acostumada a fer plans per l’endemà i ens perdem el més important, el que ens passa, l’ara. Molta gent passa les seues hores reglamentàries a classe o a la feina, esperant que arribi la nit per poder tornar a casa, esperant el cap de setmana, esperant les vacances de nadal, setmana santa o l’estiu.

I esperant se’ns passa de llarg la major part de la vida! Viure no són les vacances per les Maldives que faràs quan tinguis pasta, és això, ÉS ARA, mentre estàs llegint aquestes línies! S’ha d’assaborir cada moment, i si fem coses que no ens agraden no ho estem fent. No podem deixar que els dies passin de llarg, n’hem d’agafar el control i exprimir-los al màxim.

No se’n pot fer gaire cas del que diguin i facin els altres, doncs qui viu ets tu i tu sabràs què pots fer i què vols fer amb el teu temps. No tingues por a equivocar-te, tot es pot arreglar. Escolta’t, tingues clar què vols, on vols anar, i ves-hi.

Les coses aniran rodades. No serveix de re fer plans o imaginar-se escenes futures. Les pel·lícules que ens puguem fer mai es faran realitat i tan sols ens serviran per descepcionar-nos. Del que ens queda bon record és de l’inesperat, del que ens passa enmig d’una aventura que no saps on et portarà. D’això en dic vida.

El “secret” de la felicitat

Tothom correm darrera la felicitat però sembla que a molts se’ns escapa. Cansats i insatisfets, ens trobem davant un carreró sense sortida, sense saber cap on tirar, ni què fer.

En una societat com aquesta, (casi) tots tenim les necessitats bàsiques cobertes, i per tant ningú sofreix per la fam ni per la intempèrie, autèntics problemes a altres llocs. Així doncs, quin n’és l’impediment? Per què aquesta insatisfacció?

En la meua humil opinió, som estúpids. Ens preocupa tot, els errors del passat, el que ens espera en el futur, el que pensen els altres del que fem i el que deixem de fer… Som estúpids perquè seguim les estúpides normes d’aquesta societat, que no ens deixen ser nosaltres.

A més, molts busquem la felicitat en l’acumulació de bens. Sempre volem més i més, però mai sabem el que volem. D’altres la busquem en el plaer, i passem les nits entre braços d’homes i dones desconeguts. Però això no ens porta enlloc, sols a un buit que sentim en el fons del nostre cor.

Arribats a aquest punt, ens hem de replantejar les coses. Hem oblidat el feliços que érem de petits, assaborint al màxim el temps de joc i sense cap altra preocupació. Ens hem fet grans, però això no és cap impediment per ser feliços.

La felicitat és l’alegria d’estar vius, i s’hi pot ser sense tindre res. Hem de ser capaços de no angoixar-nos per res, no tenir por a res, i ser el suficientment decidits per fer el que volem fer i no el que ens imposen (ser lliures). És a dir, el que Timón i Pumba ja cantaven el seu dia: Hakuna Matata!

La felicitat no és tan sols un xut de dopamina que ens proporciona el cervell, sinó que és l’objectiu primordial de tot ésser humà, l’objectiu final de tota la humanitat, per dir-ho de alguna manera. I ens trobem amb que molts han desistit i s’han cregut que en la vida no tothom pot ser feliç.

No som valents i no ens atrevim a desafiar la vida. Som capaços de molt més, però ningú exprimeix els seus dies al màxim. Tenim por a fer el que volem, pensem que ho podem fer en un altre moment o que simplement no som capaços de fer-ho. I això és un error del que no ens en donarem compte fins el final de les nostres vides.

Així doncs, qui veus al matí quan et mires a l’espill? Una persona decidida en viure aquell dia com si fos l’últim, o una ànima en pena que, per carència de voluntat i imaginació, deambula per la vida sense sortir de la rutina, imitant els altres com una ovelleta, i sense sortir de la seguretat que el seu corral li ofereix?

Senzillament, val la pena.