18 de març: recorda, mai m’oblidis

Recorda tots els fets del curs passat, quan milers d’estudiants recorríem els carrers per fer sentir les nostres veus, per sobre d’aquells que les volien fer callar i, així, evitar que la societat fos conscient del que estava passant. Volien evitar que la societat sabés que estaven transformant les nostres universitats públiques en universitats neoliberals, controlades i dirigides per uns quants. Recorda quan tots cridàvem un mateix lema: ATURAR EL DETERIORAMENT DE L’ UNIVERSITAT PUBLICA!

Recorda les desenes de facultats ocupades, les aules, els rectorats i els passadissos. Per la necessitat de crear un espai de discussió, reflexió i coneixement que no ens volien donar. No volien que penséssim, ni discutíssim, ni coneguéssim, ni reflexionéssim ni que opinéssim sobre els canvis que s’estaven produint al sistema educatiu d’aquest país i la resta d’Europa.

Recorda el 18 de març, el dia en que no van poder amagar més quins eren els seus mètodes per imposar les seves decisions i demostrar a mans de qui està el poder! Recorda com et perseguien pels carrers, com varen assetjar el barri del born per apallissar tothom qui tenia una opinió diferent a la seva! Recorda el desallotjament violent del rectorat de la UB!

Ens digueren que tot el que denunciàvem era mentida, tanmateix, un any més tard, ja es comença a veure quina és la realitat:

  • El preu de les matricules ha augmentat considerablement. Els nous crèdits ECTS són un 33% de mitjana més cars que els antics. En el cas de Medicina l’augment ha estat del 45,89%.
  • Declaració de muntanyà: Els rectors volen ser nomenats per agents externs a la universitat (en substitució de la votació ja poc democràtica actualment en vigor, en la que ja no hi tenim massa participació). Volen que el Claustre de les universitats de Catalunya (òrgan de màxima representació de la comunitat universitària) deixi de ser un òrgan executiu i decisori.
  • L’estratègia 2015 del govern espanyol pretén potenciar els préstecs renda.
  • Els exàmens de setembre d’estudiants de grau han estat suprimits.
  • La generalitat ha reduït un 8% el finançament a les universitats.
  • La UAB pretén reduir un 3% el personal acadèmic.
  • La UAB ha realitzat convenis amb Banco Santander, La Caixa, Telefónica, Repsol YPF, El Corte Inglés, SGAE entre d’altres. (però no us preocupeu, segur que no intervindran en les decisions de la universitat…).
  • 4 vicerectors de la UB han dimitit per falta de democràcia.

Avui haurà una concentració a les 7 de la tarda, davant de Plaça Catalunya, en Contra de l’imposició d’una Universitat Neoliberal.

m’informa per correu | la Mònica

Anuncis

Concentració davant la Borsa de Barcelona

img_0621

El dijous 26 un grup de suport a l’Enric Duran va convocar una concentració davant la Borsa de Barcelona per demanar la seua excarceració i protestar en contra del sistema capitalista. En van armar una de grossa, com podreu veure en aquest vídeo, i és per això que m’estranya que no s’hagi dit res enlloc, ni a les notícies de la televisió ni als diaris que he llegit. Serà que els medis volen evitar a tota costa que això surti a la llum?

També és especialment interessant una entrevista feta a dues noies del Col·lectiu Crisi, Anaïs i Marta, en la que expliquen el perquè de les publicacions, Crisi i Podem, i l’empresonament de l’Enric. La podeu descarregar des del següent enllaç: entrevista a l’Anaïs i la Marta.

I per últim dir-vos que l’Enric ha publicat un llibre, titulat Abolim la banca, en el que narra els fets ocorregunts abans i durant la publicació dels diaris mencionats. És un “testimoni d’un activista que ha desafiat el poder”. El venen a qualsevol llibreria, tot i que m’ha costat bastant de trobar perquè a moltes estava exhaurit.

ACTUALITZAT 8/ABRIL: Ha hagut algun problema amb el vídeo del youtube (l’han censurat), i fins que no he tingut l’enllaç del vídeo a blip.tv no estava disponible. També he trobat aquest programa de de Radio V de Vivienda en el que entrevisten la mare de l’Enric!

Llibertat per l’Enric!

Llibertat per l'Enric!
Hi ha un noi a presó a causa dels seus ideals, de les seues ganes de canvi i els seu bon parell d’ous. És l’Enric Duran, el que va “robar” tants de milers d’euros als bancs i de qui ja parlava a No em puc quedar callat. Està a presó provisional sense fiança en espera de judici, que pot fer esperar fins a dos anys, ja que el jutjat número 29 de Barcelona considera que existeix risc de fuga.

És una mesura desproporcionada, doncs l’Enric no ha fet mal a ningú, tan sols els hi deu un bon grapat d’euros a la banca, i és per això que avui a les vuit de la tarda hi ha una manifestació davant la Borsa de Barcelona per demanar la seua llibertat. A més s’estan enviant cartes i faxos als jutjats per donar suport al recurs presentat per l’advocat de l’Enric davant el jutge perquè reconsideri el tema de la fiança.

Si voleu conéixer els motius que van impulsar a aquest noi per portar a fi les seues accions, he trobat un vídeo que està molt bé i que podeu veure des d’aquí: Insubmís a la banca.

No em puc quedar callat

(enllaç al vídeo)

Ho hem vist a les notícies. Potser n’hem parlat amb els amics i la família, amb els companys de classe o de feina, i potser fins i tot ens n’hem anat a manifestar pels carrers i les places. Estudiants de la Universitat de Barcelona han estat apallissats brutalment per les forces de l’estat, i això ens indigna profundament. Tots ho em vist en imatges que ens han fet ficar la pell de gallina. Però amb això comprenem realment el que està passant? La pantalla ens contesta les preguntes que ens passen pel cap?

Serà millor que ens fiquem en antecedents. Sabem que fa mesos que es fan manifestacions en contra del Pla Bolonya, que molts estudiants de la UB han ocupat les seues aules i que aquesta dissidència ha anat guanyant suport mediàtic durant tot aquest temps. Però per què ara aquest acte de violència desmesurada per part dels mossos d’esquadra? Quin haurà sigut el desencadenant? És possible que hagi estat una sola persona.

No sé si coneixereu el cas de l’Enric Duran. Els medis l’han anomenat el Robin dels bancs, ja que la seua gran gesta ha estat “l’expropiació” de 492.000€ a 39 entitats bancàries, a les que havia demanat crèdits que no pensava tornar. Una part d’aquests diners els va invertir en la publicació el 17 de setembre de 2008 d’un diari anomenat CRISI, d’un caire totalment anticapitalista i que explica com els bancs creen els diners del no-res, sent el sistema econòmic actual una gran mentida. En aquest diari el mateix Enric anunciava la seva acció de desobediència a les entitats bancàries i la reivindicava com a forma de insubmissió al sistema capitalista.

(Fes clic a la imatge per decarregar-te l'exemplar.)

(Fes clic a la imatge per descarregar-te l'exemplar.)

Desprès d’haver reivindicat públicament la seua estafa, l’Enric va desaparèixer del mapa. Cap indici, cap rastre, fins ara, que amb la publicació d’un segon número anomenat PODEM!, ha reaparegut públicament. Ho ha fet el 16 de març, en una roda de premsa al rectorat de la Universitat de Barcelona en el que explicava que l’endemà (dia 17) es distribuiria la continuació d’aquell primer diari publicat feia sis mesos. I així va ser, arreu de Catalunya i l’estat espanyol milers de voluntaris començaren a distribuir els 350.000 exemplars d’aquest diari que ens convida a fer un canvi de valors, a construir una nova societat post capitalista basada en el respecte al planeta i la primícia del benefici col·lectiu.

podem

(fes clic a la imatge per descarregar-te l'exemplar.)

L’Enric fou detingut el mateix dia, el dia 17, quan els mossos irromperen en el rectorat de la Universitat i se l’emportaren emmanillat i acusat d’estafa continuada. La matinada del dia 18, el dia en que van ser filmades les imatges que tots hem vist, la policia va tornar a actuar brutalment al mateix edifici, per desallotjar-lo dels estudiants que l’ocupaven des de feia quatre mesos, protestant en contra del Pla Bolonya.

Aquests van convocar per les 11:30 una roda de premsa i una concentració de protesta que ha acabat amb nombroses persones ferides i detingudes, així com una manifestació esporàdica a les 8 de la tarda que també ha acabat amb una càrrega policial d’una violència esgarrifosa.

Crec que als alts dirigents no els ha fet cap gràcia que un anarquista anés repartint diaris explicant a la gent que podem viure sense bancs, sense empreses multinacionals, sense diners i sense classe política i se n’han volgut desempallegar. I un cop s’hi havien ficat, han volgut matar dos pardals d’un sol tir i acabar també amb l’ocupació pel tema de Bolonya que també se’ls en anava de les mans.

També crec que els que controlen el “cotarro” tenen por. Tenen por d’un noi amb els collons ben posats, d’uns estudiants que han aguantat quatre mesos reivindicant la seua opinió, i de que això vagi a més. Potser sigui per això tanta violència i repressió policial. Ara bé, aquesta és tan sols la conclusió a la que he arribat jo. Pot ser estigui molt lluny de la realitat perquè no sóc un testimoni de primera persona ni estic ben informat: tota la informació en la que es basa aquest article ha estat recollida de la web i de correus que m’han enviat. Tan sols faig córrer la veu, no em podia quedar callat davant aquesta injustícia.

ACTUALITZAT 31/MARÇ: Enllaço un text que m’ha agradat molt i que crec que pot complementar aquest: Contra el Pla Bolònia i contra un estat policial.

La Vida es Bella

Una autèntica joia del cinema. Mai havia vist una pel·lícula que m’hagi fet plorar tant. S’ha convertit definitivament la meua preferida.

vidabellaLa seua història transcorre durant els anys de la Europa nazi, en la que els jueus són perseguits arreu. Com ja sabeu, el partit nazi, amb Hitler al capdavant, emprengué una cruel lluita en contra el poble jueu, el col·lectiu homosexual i els malats amb deficiència mental. Aquests foren discriminats i posteriorment confinats en camps de concentració on eren forçats a treballar de manera molt dura. Finalment els camps de concentració es convertiren en camps d’extermini, i els allí reclosos foren assassinats de forma massiva. Un horror que es coneix amb el nom d’holocaust.

Van ser moltes les atrocitats ocorregudes durant els anys que ens precedeixen, però la pel·lícula no ens les mostra d’una manera punyent ni esfereïdora. L’argument es centra més aviat en com en Guido, un jueu italià, transforma la realitat i fa creure al seu fill Josué que tot allò és un joc. En això està la màgia d’aquest film i en el dinamisme que aquest pren des de la primera escena. També és digna de nombrar la manera en que Guido conquista la Dora (l’home aquest és l’amo!), i com ella, tot i no ser jueva, decideix acompanyar el seu home i el seu fill fins un mateix destí incert.

Us recomano de tot cor que la vegeu una tarda d’aquestes. Amb ella comprendreu que no tenim de què queixar-nos, que les penes que ens puguin passar no són res comparant amb les penes d’aquella gent. La vida és bella, passi el que passi, sempre que ens l’agafem amb l’optimisme d’aquest home extraordinari, en Guido.

Pobresa

Avui he rebut un correu-e del Blog Action Day 2008. Ja no recordava que m’havia apuntat a la llista de blogs que a dia d’avui dedicaran una entrada a la pobresa. Tinc feina de la universitat, però com que el promès es deute, aquí va: la pobresa.

Quan pensem en la pobresa, en la pobresa mundial, sempre ens ve al cap un xiquet negret enmig d’un paratge desèrtic demanant menjar. És la imatge que hem vist repetida tantes vegades a la televisió i que durant vint segons d’anunci d’Intermon Oxfam ens fa pensar en que hi ha gent menys afortunada que nosaltres.

Però un cop ha acabat l’anunci i segueix el programa televisiu que estaves veient, te’n olvides completament i no hi tornes a pensar més. Per què això? Tant poca humanitat li queda al món? Què ens passa que no sortim al carrer per protestar sobre una injustícia així? No em refereixo a una manifestació (que de manifestacions ja se’n fan de quan en quan), sinó que de sortir cada cop que ens fiquen un anunci d’aquests.

Sortir, cridar, passar la veu. Escriure als diaris. Per què no? Perquè som còmodes? Potser sí. O potser perquè prou en tenim en anar a la universitat o a la feina cada dia i d’arribar a final de mes? Perquè som egoistes i ens preocupen molt més els nostres problemes quotidians que no pas que es morin uns quants xiquets a l’Àfrica?

Dediquem tant de temps al treball, a fer les feines de la casa i a totes les altres “responsabilitats”, que no tenim temps per pensar en un món millor. Com n’hem de tindre? Hi ha gent que no en té ni per veure créixer els fills! Feina, feina, feina, feina… tot el dia estressats d’amunt cap avall. I aquesta gent realment s’ho passa bé amb el que fa? Aprofita realment… la vida? Jo tinc els meus dubtes, però centrem-nos en la pobresa.

Partint de que la volem abolir (cosa que ja no sé si dubtar), com ho podem fer? Alguns et contestaran que són els polítics els que han de parlar, que han d’acordar i que han de fer el que fan els polítics per trobar alguna solució. Que ells són els que tenen el poder i que només ho poden fer ells. D’altres et diran que les responsables són les multinacionals que controlen tot el “cotarro” econòmic i que se les ha de culpar a elles i no a nosaltres.

Jo discrepo en ambdós casos. Qui vota als polítics sinó que nosaltres? Qui compra a les multinacionals sinó que nosaltres? Som nosaltres, el poble, nosaltres som el sobirà absolut. Qui tenim el poder de canviar les coses que no ens agraden. El que passa es que el poble sempre ha sigut molt manejable. Sempre se l’ha fet creure i sempre se l’ha fet pensar el que els ha interessat a uns pocs. I ara passa el mateix.

Tenim por i estem desmotivats. No creiem que puguem fer res i per això ens n’oblidem ràpidament d’aquests anuncis de vint segons. Intentem viure la vida el millor que podem i molts cops enganyats per estratagemes polítiques i econòmiques. Envoltats d’un món de consumisme, on es canvia de mòbil cada dos per tres llençant el model antic (que no es tan antic) a la brossa. La pobresa té solució però no serà factible fins que se’ns passi aquesta tonteria egoista (i ja ens podem espavilar per nosaltres mateixos perquè els alts dirigents se’n ocuparan de que no ens passi mai).

Per sort, ara almenys els medis de comunicació es comencen a descentralitzar. Jo no podria escriure aquest article i publicar-lo si no fos per la Gran Xarxa Mundial i totes les virtuts que ella ens ofereix. No sé si tindrà molt d’èxit el Blog Action Day d’avui, però almenys em dóna l’esperança de que hi ha algun lloc on es parla d’aquests temes i que la veu de la gent encara no està adormida del tot. Almenys encara no.