L’Alquimista

Ara farà un temps vaig conèixer una noia que volia agafar el mateix bus que jo fins Roncesvalles. Es deia Mònica, era guapa i tenia quelcom a la mirada que la feia especial. Estava asseguda llegint un llibre i no recordo com vam començar a parlar. Per algun motiu vaig voler-li ensenyar un dels llibres que portava dins la bossa, doncs la conversa m’havia recordat alguna cosa que havia llegit de feia un temps a El Peregrino de Compostela. Al passar-li el llibre va somriure i em va dir entusiasmada que ella n’estava llegint el que seria la segona part.

Ara, i amb tot el que he viscut des de llavors, encara no entenc moltes de les coses que em va transmetre aquella noia durant tot el temps que vam compartir Camí, però ara veig que aquell primer encontre hi va tindre molt a veure. Un exemplar de l’Alquimista, el llibre que em va ensenyar aquell dia, reposa ara sobre el meu llit, recent acabat de llegir. El vaig adquirir intercanviant-lo a una fira, però no l’havia començat fins fa uns dies.

El protagonista del llibre és un pastor que busca fer realitat el seu somni, desenterrar el seu tresor. Al llarg del camí va aprenent tota una sèrie de lliçons i descobreix d’altres riqueses que el destí li tenia preparades, i que omplen la seua vida. El missatge que transmet és clar: tingues el coratge de viure com un heroi, com si la teua vida fos una Llegenda, o aquesta et fotrà una patada al cul i en viuràs la resta lamentant-te del que haguessis pogut fer si haguessis tingut el valor.

Això ja ho tenia molt clar en aquell moment, en el que justament estava vivint, com aquella noia, un trosset de la meua Llegenda Personal. El que no em podia imaginar era que aquell fos l’inici d’una amistat que m’ensenyaria a percebre la vida d’una manera més subtil, a entendre el Llenguatge Universal de tot el que ens envolta. Ella em va ensenyar a parlar amb el meu cor, a saber què li passa i entendre què vol dir-me. Durant el camí vaig entrar en contacte amb tot, em sentia realment viu per primera vegada, portava l’Ànima Universal dins meu. Tot el llibre de l’Alquimista viscut en primera persona, això va ser el meu Camí de Santiago. Li estic molt agraït per haver-me ajudat a que fos així. Moltes gràcies, Mònica!

Anuncis

Sobre la democràcia inclusiva

Des de fa un temps estic llegint-me Hacia una democrácia inclusiva, de Takis Fotopoulos. És un llibre espès, dels que t’has de llegir quatre vegades les pàgines per entendre alguna cosa, però m’agrada. Es tracta d’una proposta que m’inspira, doncs parla de com fer-ne d’aquesta societat, una societat horitzontal, conscient i democràtica.

Sol he llegit el primer capítol, que parla de com l’economia de mercat s’ha anat endinsant en les nostres vides i ens ha convençut, en sols 200 anys, de que les injustícies que aquesta comporta sobre la societat són les que hi ha i no s’hi pot fer res. Aquest n’és un extracte, en el que cita a Polanyi, i que descriu clarament com ens hem deixat vendre:

El treball i la terra no són una altra cosa que els mateixos sers humans dels que consta tota societat i els entorns naturals en els quals ella existeix; incloure treball i terra en els mecanismes de mercat significa subordinar la substància mateixa de la societat a les lleis del mercat.

Si us pica la curiositat, podeu saber-ne més d’aquest projecte veient aquest vídeo. És una entrevista a l’autor del llibre, que jo mateix he ajudat a subtitular (feu clic sobre CC per seleccionar els subtítols en català o castellà):

+info | democraciainclusiva.org

La relativitat d’anomenar-se Albert

Anant al lavabo mentre estudiava per a l’examen de llenguatges, gramàtiques i autòmats a la biblioteca de la universitat, em vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció:Portada del llibre La relativitat d'anomenar-se Albert

Els companys de classe van flipar quan el vaig agafar, amb la feinada que teníem aquests dies. Tot i així, aquest llibre m’ha acompanyat els moments en que ja n’estava fart de tanta minimització d’autòmats, formulació de predicats i disseny de funcions recursives.

És un llibre breu i fàcil de llegir, que d’una manera molt propera i fascinadora ens explica la vida d’aquest geni, que potser hagués resultat avorrida agafant la seua biografia o un llibre sobre física quàntica. La teoria de la relativitat, paradoxes temporals, viatges en el temps, problemes lògics… tot fet a mida per a nens de secundària, i sempre amb aquell tant ben aconseguit misteri que no et deixa perdre paraula, que impulsa el lector a llegir el llibre fins un final que, per cert, està molt ben aconseguit.

Sols per fer-vos a la idea, us cito com explica el llibre la teoria de la relativitat:

Suposo que tots coneixeu la novel·la Els viatges de Gulliver, escrita per Jonathan Swift, el 1726. […] Després del naufragi, Gulliver va arribar a una illa deserta i es va quedar adormit. Hores més tard, quan es va despertar, es va trobar lligat a terra i envoltat d’una multitud d’éssers diminuts que tafanejaven sobre el seu cos. Gulliver va suposar que la sort l’havia portat fins a un país d’homes minúsculs en el qual, per comparació, ell mateix semblava un gegant. Però, i si fos al revés? No podria haver passat que els seus capturadors fossin de la talla normal i algun misteriós encís l’hagués transformat a ell en un gegant? Al cap i a la fi, si algun bromista ens tanca en una habitació on tot té la meitat de la mida normal, els mobles, les finestres, ens resultaria impossible demostrar que no som nosaltres els que hem crescut. La idea de la relativitat és en essència ben senzilla i sorgeix de la impossibilitat de trobar un a referència absoluta a partir de la qual es pot mesurar la mida de les coses o la velocitat a què es mouen.

Si en teniu l’oportunitat, llegiu-lo, perquè val molt la pena.

Llibres Gener-Març ’09

El sabio vagabundo (Robert Van de Weyer). Una recopilació d’històries, paràboles, fàbules i llegendes tradicionals, totes amb un sentit moral en el seu interior.

Los cuentos de Beedle el Bardo (JK Rowling). Un llibre petitet que va treure l’autora dels Harry Potter. Quan vaig veure el cartell fora de la llibreria vaig embogir, vaig entrar i el vaig comprar per 10 euros. Amb una hora ja l’havia llegit, i llavors em feien llàstima els diners, sort que van destinats a una causa justa.

Inteligencia Emocional (Daniel Goleman). Un llibre espès i llarg, però molt interessant. Parla de que el coeficient intel·lectual no importa més que les capacitats que té la persona de comunicar-se i relacionar-se amb els altres. Amb aquest llibre explica els perquès de les emocions i insisteix en que aquestes s’haurien d’ensenyar a reconèixer i controlar des de petits.

Cómo nos venden la moto (Noam Chomsky i Ignacio Ramonet). “Pequeño pero matón”. És molt curt, però molt contundent. Costa de llegir perquè s’ha d’anar assimilant tot el que aquest llibre té per oferir-nos, però val molt la pena fer l’esforç, doncs et canvia totalment la concepció de democràcia en la que representa que vivim. Ja en vaig fer una ressenya.

Els pilars de la terra (Ken Follett). Pareix un totxo de llibre però es fa molt amè perquè s’avança amb rapidesa sobretot si t’identifiques amb algun personatge. Té una forma de narrar peculiar, dedicant fragments a cadascun dels personatges, la seua implicació en la història i què els passa pel cap. A més, et trobes de tot: monjos, proscrits, constructors de catedrals, senyors de la noblesa, princeses, i per això dóna una visió molt àmplia del que era l’edat medieval, en la que transcorre la narració.

El peregrino de Compostela (Paulo Coelho). El vaig intercanviar per una cervesa ecològica al mercat d’intercanvi de Valls. És una novela que tracta del camí que fa un mag fins arribar a Santiago, en el que descobreix lliçons que li canviaran la vida per sempre.

Cómo nos venden la moto

comonos“Agotados por el trabajo, horrorizados por el paro, angustiados por el provenir, hechizados por la televisión, aturdidos por los tranquilizantes, los ciudadanos sufren un adoctrinamiento constante, invisible y clandestino”.

Aquesta és una de les moltes cites que he subratllat d’aquest llibre d’en Chomsky i en Ramonet. En ell es remarca que el criteri predominant de democràcia no és el que tots tenim al cap: la democràcia en la qual “la gent té al seu abast els recursos per participar de manera significativa en la gestió dels seus assumptes particulars [i en la que] els medis d’informació són lliures i imparcials”. Per desgràcia, la realitat és ben diferent i el concepte de democràcia en el que estem vivint és una democràcia en la qual ” no s’ha de permetre que la gent es faci càrrec dels seus propis assumptes, a la vegada que els medis d’informació han d’estar forta i rígidament controlats”.

Així doncs, en aquestes societats “democràtiques” es pot distingir una clara divisió social entre una classe especialitzada encarregada de dirigir i controlar, i el que anomenaríem “el ramat desconcertat”, la major part de la població que és incapaç de gestionar els seus interessos i que per això simplement fan el paper d’espectadors.

És en aquest context on els mitjans de comunicació entren en joc. La seua tasca és la de fabricar opinió, tergiversar la informació i avivar la por per tal de desviar l’atenció dels problemes i així mantenir el ramat domesticat. Més que informar, desinformen, per així exercir com el més important element de control.

L’obra també posa en evidència la manera en la que la imatge en directe pròpia de la televisió ha substituït la veracitat, la precisió i la comprensió dels fets pròpies dels medis tradicionals. Sembla ser que pel simple fet de presenciar un esdeveniment ja siguéssim capaços de conèixer-ne les causes i calcular-ne les conseqüències. És una manera més de relegar-nos a ser simples espectadors i evitar que participem de manera activa.

Com podeu comprovar, un llibre que dóna molt per pensar. Esquet però amb molt de suc.

+info | [FILOSOFEM]

La mort dels llibres (II)

Des del fracàs de la primera generació de llibres electrònics, s’ha parlat i s’ha pensat molt de com tornar-los a introduir al mercat. Està clar que la gent no llegirà llibres asseguda davant la pantalla de l’ordinador, amb la incomoditat que això suposa i el perjudicial que això és per als seus ulls. Per aquest motiu que amb l’alliberament al mercat de la segona generació dels llibres-e s’ha canviat completament la visió de la idea original.

Ja s’han començat a comercialitzar dispositius de la mida i el pes d’un llibre tradicional, que permeten la lectura de llibres electrònics guardats al seu interior. Òbviament, això suposarà poder-los portar allí on vulguem, i poder així llegir els nostres llibres on acostumàvem a llegir-los, ja sigui a un parc baix el sol o al llit abans d’adormir-nos. Això presenta una gran avantatja respecte als seus predecessors de primera generació.

Per una altra banda, també s’està investigant en com aconseguir que no se’ns casquin els ulls al llegir aquests llibres. La tecnologia que s’està desenvolupant actualment és la tinta electrònica, que imprimeix a la pantalla del dispositiu el text que volem llegir, sense cap tipus de retroil·luminació i sense consumir energia mentre el text està escrit (tan sols en consumeix quan es canvia de pàgina). Es pretén així aconseguir una lectura més agradable, similar a la tradicional.

llibre-e

El que em preocupa es que també s’han estat desenvolupant tecnologies per tal de “protegir” els drets d’autor d’aquests llibres (que també són extensibles a la música i les pel·lícules). Em refereixo al DRM, una tecnologia que gestiona els drets digitals dels documents i que dificultarà la copia d’aquests en gran mesura, guardant informació personal del “propietari” dels drets, i no deixant així que ningú que no sigui ell pugui llegir/reproduir aquestes obres.

Com us en podeu adonar, si es comercialitzen els llibres electrònics d’aquesta manera perdrem el dret de deixar un llibre a un amic! No li podrem deixar perquè només el podrem llegir nosaltres, i això és intolerable. Ara fa poc l’iTunes ha començat a treure la protecció DRM de les seves cançons per les queixes que ha rebut just per aquest motiu (i potser també perquè Amazon venia música sense DRM i venia més). No sé què passarà amb els llibres.

El que si que tinc clar és que si passés amb els llibres el que ha passat amb la música i les pel·lícules, les biblioteques ja no serien necessàries. La digitalització dels continguts musicals i audiovisuals ha permès la distribució ràpida i eficaç a través d’Internet d’una manera prou econòmica (bàsicament, gratis). Ara és molt més fàcil d’accedir a aquests continguts i això es nota en quant a que actualment s’escolta més música i es veuen més pel·lis que mai.

No sé si es llegiràn més llibres quan aquests es digitalitzin, però em sedueix la idea de poder portar tots els meus llibres sempre al damunt i a més poder ampliar la col·lecció amb uns quants clics i uns minuts d’espera mentre es descarrega la nova adqusició d’Internet. Això sí, sempre que conservem tots els drets que ens ofereixen els llibres tradicionals.

La mort dels llibres (I)

Quan la Xarxa de xarxes es començava a estendre pel món, ara ja fa uns quants anys, alguns entusiastes pronosticaven la mort del llibre en paper. Deien que Internet seria la gran biblioteca mundial, on es podrien trobar totes les obres dels autors clàssics i moderns i on també es podrien trobar tots els avenços científics i tecnològics més actuals de l’època. Un invent tant important com l’impremta.

I tenien raó. Internet s’ha convertit en aquests pocs anys en la biblioteca més gran de la història de la humanitat. S’hi poden trobar notícies, articles, multimèdia de tot tipus i des d’ara fa poc, llocs on la participació dels usuaris és vital; com poden ser les xarxes socials, la blogosfera o la Viquipèdia, entre d’altres. Internet ens aproxima a tots a la cultura, i això ha provocat una revolució comparable a la que va provocar l’impremta ara fa 500 anys.

Tot i així, les llibreries encara venen llibres en format paper. La gent no es baixa llibres per Internet, com sí ho fa amb el nou àlbum del seu grup preferit o el nou èxit dels cinemes. Quines poden ser les causes, doncs, de que la gent no se’ls baixi, i de que per tant no hi hagi tanta oferta de llibres, si aquests són la base de tota cultura?

Doncs perquè no va tenir gens d’èxit digitalitzar els llibres perquè puguin ser llegits des d’un ordinador. Ara farà uns anys companyies com Microsoft i Adobe van apostar per la lectura electrònica i van treure el Microsoft Reader, per llegir arxius amb extensió .lit, i l’Adobe Acrobat Reader, per llegir arxius amb format .pdf. No van tenir gens d’acceptació degut a que, òbviament, no és el mateix llegir un llibre en paper on vulguis i amb la posició que vulguis que llegir-lo sempre assegut davant de l’ordinador i cansant-te la vista per la retroil·luminació de la pantalla. Tot i així, el PDF s’ha convertit en un estàndard obert usat per publicar revistes electròniques a la Xarxa, així com d’altres continguts. El format .lit, en canvi, ha caigut en l’oblit.

Però la cosa no acaba aquí. Des de llavors s’està treballant en altres maneres de digitalitzar els llibres per que siguin més amigables als lectors. Serà la segona generació de llibres electrònics (llibres-e o e-books), però d’això en parlarem a la mort dels llibres (II).