Pel·lícules Desembre-Febrer ’08/09

  • La Vida es Bella. S’ha convertit en la meua preferida. Ja vaig comentar-la el seu dia.
  • Salvador Puig Antich. També és una pel·lícula històrica per plorar, però aquesta la vam viure a casa.
  • El Club de los Suicidas. Comèdia d’en Fernando Tejero, amb això ho dic tot.
  • El Rey León. Una pel·lícula que realment m’ha marcat molt. Té un significat molt més profund del que vaig poder entendre quan era nen. Ja ho sabeu: Akhuna Matata, visqueu i sigueu feliços.
  • El Gran Dictador. És una pel·lícula del Chaplin, una paròdia al nazisme. És especialment interessant el troç final, en el que Chaplin fa un discurs molt emotiu.
  • El Señor de los Anillos, El Retorno del Rey. Versión extendida. 4h 12min de pel·li. No dic res més.
  • Efecto Mariposa. Una passada de pel·lícula. Sóc com les que m’agraden dels viatges en el temps: El enigma de Jerusalem i Dejà Vu. També vaig veure la segona part i no val res.
  • La Revolta Permanent. Un documental produït per Lluís Llach que ens recorda els successos ocorreguts a Vitòria el 3 de març de 1976. Testimonis, familiars de les víctimes i el mateix Lluís ens parlen d’aquell dia, i aquest també ens explica com algunes de les seues cançons estan inspirades en aquells successos. Us el recomano de tot cor.

La Vida es Bella

Una autèntica joia del cinema. Mai havia vist una pel·lícula que m’hagi fet plorar tant. S’ha convertit definitivament la meua preferida.

vidabellaLa seua història transcorre durant els anys de la Europa nazi, en la que els jueus són perseguits arreu. Com ja sabeu, el partit nazi, amb Hitler al capdavant, emprengué una cruel lluita en contra el poble jueu, el col·lectiu homosexual i els malats amb deficiència mental. Aquests foren discriminats i posteriorment confinats en camps de concentració on eren forçats a treballar de manera molt dura. Finalment els camps de concentració es convertiren en camps d’extermini, i els allí reclosos foren assassinats de forma massiva. Un horror que es coneix amb el nom d’holocaust.

Van ser moltes les atrocitats ocorregudes durant els anys que ens precedeixen, però la pel·lícula no ens les mostra d’una manera punyent ni esfereïdora. L’argument es centra més aviat en com en Guido, un jueu italià, transforma la realitat i fa creure al seu fill Josué que tot allò és un joc. En això està la màgia d’aquest film i en el dinamisme que aquest pren des de la primera escena. També és digna de nombrar la manera en que Guido conquista la Dora (l’home aquest és l’amo!), i com ella, tot i no ser jueva, decideix acompanyar el seu home i el seu fill fins un mateix destí incert.

Us recomano de tot cor que la vegeu una tarda d’aquestes. Amb ella comprendreu que no tenim de què queixar-nos, que les penes que ens puguin passar no són res comparant amb les penes d’aquella gent. La vida és bella, passi el que passi, sempre que ens l’agafem amb l’optimisme d’aquest home extraordinari, en Guido.