Campanya Dove

Els que em coneixeu sabeu que mai faria difusió d’una campanya publicitària de cap empresa si la campanya no fos realment bona. Doncs bé, Dove m’ha sorprès.

Dove “Evolution”

El setembre de 2006 va treure un anunci a la televisió que va ser molt polemitzat. Realment impressionant. Jutgeu per vosaltres mateixos.

No creus que la nostra percepció de la bellesa està distorsionada?

DOVE “Onslaught”

Ja fa temps les protagonistes dels anuncis d’aquesta empresa són dones normals i corrents (vull dir que no hi ha entre elles cap “bellesa”), apostant així per el que anomenen “la bellesa real”. Un altre vídeo que pot cridar la atenció és aquest de més abaix.

Parla amb la teua filla abans que la industria de la bellesa ho faci.

DOVE “Onslaught(er)”

Finalment us deixo amb la resposta al vídeo anterior de Greenpeace. No té desperdici 😉

El 98% del bosc indonesi haurà desaparegut quan Azizah compleixi 25 anys. La majoria és destruït per a fer oli de palma, que és utilitzat per fer productes Dove. Parla-ho amb Dove abans que sigui massa tard.

Ho he vist a | objectiu.net

Home Project

Aquest és el un trocet del documental amb el que m’he topat mirant per Internet. Imatges espectaculars oi? Parla sobre la nostra història. No la història que surt als llibres de text, amb innumerables reis i anys per memoritzar, sinó la història que no està escrita. La vida està en aquest planeta des de fa 4 mil milions d’anys, nosaltres, la espècie humana, des de fa tan sols 200 mil. Veient-lo ens donem compte que l’hem oblidada, i el que és més greu, hem oblidat l’estret vincle que manteníem amb la naturalesa i l’hem trencat.

El pots veure complertet i amb tota la nitidesa de detalls fent clic aquí o demanant-me’l si em coneixes en persona.

vist a | Proyecto Sandía

Què és una crisi?

Vegem en primer lloc allò que no és una crisi capitalista.

  1. Que hi haja 950 milions d’afamats a tot el món, això no és una crisi capitalista.
  2. Que hi haja 4.750 milions de pobres a tot el món, això no és una crisi capitalista.
  3. Que hi haja 1.000 milions d’aturats a tot el món, això no és una crisi capitalista.
  4. Que més del 50% de la població mundial activa estiga subcontractada o treballe en precari, això no és una crisi capitalista.
  5. Que el 45% de la població mundial no tinga accés directe a aigua potable, això no és una crisi capitalista.
  6. Que 3.000 milions de persones no tinguen accés a serveis sanitaris mínims, això no és una crisi capitalista.
  7. Que 113 milions de nens no tinguen accés a educació i 875 milions d’adults continuen estant analfabets, això no és una crisi capitalista.
  8. Que 12 milions de nens morin cada any a causa de malalties curables, això no és una crisi capitalista.
  9. Que 13 milions de persones morin cada any en el món a causa del deteriorament del medi ambient i el canvi climàtic, això no és una crisi capitalista.
  10. Que 16.306 espècies siguen en perill d’extinció, entre elles la quarta part dels mamífers, no és una crisi capitalista.

Tot això passava abans de la crisi. Què és, doncs, una crisi capitalista? Quan comença una crisi capitalista?

Parlem de crisi capitalista quan matar de gana 950 milions de persones, mantenir en la pobresa a 4.700 milions, condemnar a l’atur o la precarietat el 80% del planeta, deixar sense aigua el 45% de la població mundial i el 50% sense serveis sanitaris , fondre els pols, denegar auxili als nens i acabar amb els arbres i els osos, ja no és prou rendible per a 1.000 empreses multinacionals i 2.500.000 milionaris…

Autor | Santiago Alba Rico
Font | Anestèsia Moral
Article Complert | La superioridad del capitalismo [es]

Pobresa

Avui he rebut un correu-e del Blog Action Day 2008. Ja no recordava que m’havia apuntat a la llista de blogs que a dia d’avui dedicaran una entrada a la pobresa. Tinc feina de la universitat, però com que el promès es deute, aquí va: la pobresa.

Quan pensem en la pobresa, en la pobresa mundial, sempre ens ve al cap un xiquet negret enmig d’un paratge desèrtic demanant menjar. És la imatge que hem vist repetida tantes vegades a la televisió i que durant vint segons d’anunci d’Intermon Oxfam ens fa pensar en que hi ha gent menys afortunada que nosaltres.

Però un cop ha acabat l’anunci i segueix el programa televisiu que estaves veient, te’n olvides completament i no hi tornes a pensar més. Per què això? Tant poca humanitat li queda al món? Què ens passa que no sortim al carrer per protestar sobre una injustícia així? No em refereixo a una manifestació (que de manifestacions ja se’n fan de quan en quan), sinó que de sortir cada cop que ens fiquen un anunci d’aquests.

Sortir, cridar, passar la veu. Escriure als diaris. Per què no? Perquè som còmodes? Potser sí. O potser perquè prou en tenim en anar a la universitat o a la feina cada dia i d’arribar a final de mes? Perquè som egoistes i ens preocupen molt més els nostres problemes quotidians que no pas que es morin uns quants xiquets a l’Àfrica?

Dediquem tant de temps al treball, a fer les feines de la casa i a totes les altres “responsabilitats”, que no tenim temps per pensar en un món millor. Com n’hem de tindre? Hi ha gent que no en té ni per veure créixer els fills! Feina, feina, feina, feina… tot el dia estressats d’amunt cap avall. I aquesta gent realment s’ho passa bé amb el que fa? Aprofita realment… la vida? Jo tinc els meus dubtes, però centrem-nos en la pobresa.

Partint de que la volem abolir (cosa que ja no sé si dubtar), com ho podem fer? Alguns et contestaran que són els polítics els que han de parlar, que han d’acordar i que han de fer el que fan els polítics per trobar alguna solució. Que ells són els que tenen el poder i que només ho poden fer ells. D’altres et diran que les responsables són les multinacionals que controlen tot el “cotarro” econòmic i que se les ha de culpar a elles i no a nosaltres.

Jo discrepo en ambdós casos. Qui vota als polítics sinó que nosaltres? Qui compra a les multinacionals sinó que nosaltres? Som nosaltres, el poble, nosaltres som el sobirà absolut. Qui tenim el poder de canviar les coses que no ens agraden. El que passa es que el poble sempre ha sigut molt manejable. Sempre se l’ha fet creure i sempre se l’ha fet pensar el que els ha interessat a uns pocs. I ara passa el mateix.

Tenim por i estem desmotivats. No creiem que puguem fer res i per això ens n’oblidem ràpidament d’aquests anuncis de vint segons. Intentem viure la vida el millor que podem i molts cops enganyats per estratagemes polítiques i econòmiques. Envoltats d’un món de consumisme, on es canvia de mòbil cada dos per tres llençant el model antic (que no es tan antic) a la brossa. La pobresa té solució però no serà factible fins que se’ns passi aquesta tonteria egoista (i ja ens podem espavilar per nosaltres mateixos perquè els alts dirigents se’n ocuparan de que no ens passi mai).

Per sort, ara almenys els medis de comunicació es comencen a descentralitzar. Jo no podria escriure aquest article i publicar-lo si no fos per la Gran Xarxa Mundial i totes les virtuts que ella ens ofereix. No sé si tindrà molt d’èxit el Blog Action Day d’avui, però almenys em dóna l’esperança de que hi ha algun lloc on es parla d’aquests temes i que la veu de la gent encara no està adormida del tot. Almenys encara no.