Llibertat per l’Enric!

Llibertat per l'Enric!
Hi ha un noi a presó a causa dels seus ideals, de les seues ganes de canvi i els seu bon parell d’ous. És l’Enric Duran, el que va “robar” tants de milers d’euros als bancs i de qui ja parlava a No em puc quedar callat. Està a presó provisional sense fiança en espera de judici, que pot fer esperar fins a dos anys, ja que el jutjat número 29 de Barcelona considera que existeix risc de fuga.

És una mesura desproporcionada, doncs l’Enric no ha fet mal a ningú, tan sols els hi deu un bon grapat d’euros a la banca, i és per això que avui a les vuit de la tarda hi ha una manifestació davant la Borsa de Barcelona per demanar la seua llibertat. A més s’estan enviant cartes i faxos als jutjats per donar suport al recurs presentat per l’advocat de l’Enric davant el jutge perquè reconsideri el tema de la fiança.

Si voleu conéixer els motius que van impulsar a aquest noi per portar a fi les seues accions, he trobat un vídeo que està molt bé i que podeu veure des d’aquí: Insubmís a la banca.

No em puc quedar callat

(enllaç al vídeo)

Ho hem vist a les notícies. Potser n’hem parlat amb els amics i la família, amb els companys de classe o de feina, i potser fins i tot ens n’hem anat a manifestar pels carrers i les places. Estudiants de la Universitat de Barcelona han estat apallissats brutalment per les forces de l’estat, i això ens indigna profundament. Tots ho em vist en imatges que ens han fet ficar la pell de gallina. Però amb això comprenem realment el que està passant? La pantalla ens contesta les preguntes que ens passen pel cap?

Serà millor que ens fiquem en antecedents. Sabem que fa mesos que es fan manifestacions en contra del Pla Bolonya, que molts estudiants de la UB han ocupat les seues aules i que aquesta dissidència ha anat guanyant suport mediàtic durant tot aquest temps. Però per què ara aquest acte de violència desmesurada per part dels mossos d’esquadra? Quin haurà sigut el desencadenant? És possible que hagi estat una sola persona.

No sé si coneixereu el cas de l’Enric Duran. Els medis l’han anomenat el Robin dels bancs, ja que la seua gran gesta ha estat “l’expropiació” de 492.000€ a 39 entitats bancàries, a les que havia demanat crèdits que no pensava tornar. Una part d’aquests diners els va invertir en la publicació el 17 de setembre de 2008 d’un diari anomenat CRISI, d’un caire totalment anticapitalista i que explica com els bancs creen els diners del no-res, sent el sistema econòmic actual una gran mentida. En aquest diari el mateix Enric anunciava la seva acció de desobediència a les entitats bancàries i la reivindicava com a forma de insubmissió al sistema capitalista.

(Fes clic a la imatge per decarregar-te l'exemplar.)

(Fes clic a la imatge per descarregar-te l'exemplar.)

Desprès d’haver reivindicat públicament la seua estafa, l’Enric va desaparèixer del mapa. Cap indici, cap rastre, fins ara, que amb la publicació d’un segon número anomenat PODEM!, ha reaparegut públicament. Ho ha fet el 16 de març, en una roda de premsa al rectorat de la Universitat de Barcelona en el que explicava que l’endemà (dia 17) es distribuiria la continuació d’aquell primer diari publicat feia sis mesos. I així va ser, arreu de Catalunya i l’estat espanyol milers de voluntaris començaren a distribuir els 350.000 exemplars d’aquest diari que ens convida a fer un canvi de valors, a construir una nova societat post capitalista basada en el respecte al planeta i la primícia del benefici col·lectiu.

podem

(fes clic a la imatge per descarregar-te l'exemplar.)

L’Enric fou detingut el mateix dia, el dia 17, quan els mossos irromperen en el rectorat de la Universitat i se l’emportaren emmanillat i acusat d’estafa continuada. La matinada del dia 18, el dia en que van ser filmades les imatges que tots hem vist, la policia va tornar a actuar brutalment al mateix edifici, per desallotjar-lo dels estudiants que l’ocupaven des de feia quatre mesos, protestant en contra del Pla Bolonya.

Aquests van convocar per les 11:30 una roda de premsa i una concentració de protesta que ha acabat amb nombroses persones ferides i detingudes, així com una manifestació esporàdica a les 8 de la tarda que també ha acabat amb una càrrega policial d’una violència esgarrifosa.

Crec que als alts dirigents no els ha fet cap gràcia que un anarquista anés repartint diaris explicant a la gent que podem viure sense bancs, sense empreses multinacionals, sense diners i sense classe política i se n’han volgut desempallegar. I un cop s’hi havien ficat, han volgut matar dos pardals d’un sol tir i acabar també amb l’ocupació pel tema de Bolonya que també se’ls en anava de les mans.

També crec que els que controlen el “cotarro” tenen por. Tenen por d’un noi amb els collons ben posats, d’uns estudiants que han aguantat quatre mesos reivindicant la seua opinió, i de que això vagi a més. Potser sigui per això tanta violència i repressió policial. Ara bé, aquesta és tan sols la conclusió a la que he arribat jo. Pot ser estigui molt lluny de la realitat perquè no sóc un testimoni de primera persona ni estic ben informat: tota la informació en la que es basa aquest article ha estat recollida de la web i de correus que m’han enviat. Tan sols faig córrer la veu, no em podia quedar callat davant aquesta injustícia.

ACTUALITZAT 31/MARÇ: Enllaço un text que m’ha agradat molt i que crec que pot complementar aquest: Contra el Pla Bolònia i contra un estat policial.

Cómo nos venden la moto

comonos“Agotados por el trabajo, horrorizados por el paro, angustiados por el provenir, hechizados por la televisión, aturdidos por los tranquilizantes, los ciudadanos sufren un adoctrinamiento constante, invisible y clandestino”.

Aquesta és una de les moltes cites que he subratllat d’aquest llibre d’en Chomsky i en Ramonet. En ell es remarca que el criteri predominant de democràcia no és el que tots tenim al cap: la democràcia en la qual “la gent té al seu abast els recursos per participar de manera significativa en la gestió dels seus assumptes particulars [i en la que] els medis d’informació són lliures i imparcials”. Per desgràcia, la realitat és ben diferent i el concepte de democràcia en el que estem vivint és una democràcia en la qual ” no s’ha de permetre que la gent es faci càrrec dels seus propis assumptes, a la vegada que els medis d’informació han d’estar forta i rígidament controlats”.

Així doncs, en aquestes societats “democràtiques” es pot distingir una clara divisió social entre una classe especialitzada encarregada de dirigir i controlar, i el que anomenaríem “el ramat desconcertat”, la major part de la població que és incapaç de gestionar els seus interessos i que per això simplement fan el paper d’espectadors.

És en aquest context on els mitjans de comunicació entren en joc. La seua tasca és la de fabricar opinió, tergiversar la informació i avivar la por per tal de desviar l’atenció dels problemes i així mantenir el ramat domesticat. Més que informar, desinformen, per així exercir com el més important element de control.

L’obra també posa en evidència la manera en la que la imatge en directe pròpia de la televisió ha substituït la veracitat, la precisió i la comprensió dels fets pròpies dels medis tradicionals. Sembla ser que pel simple fet de presenciar un esdeveniment ja siguéssim capaços de conèixer-ne les causes i calcular-ne les conseqüències. És una manera més de relegar-nos a ser simples espectadors i evitar que participem de manera activa.

Com podeu comprovar, un llibre que dóna molt per pensar. Esquet però amb molt de suc.

+info | [FILOSOFEM]

Què és una crisi?

Vegem en primer lloc allò que no és una crisi capitalista.

  1. Que hi haja 950 milions d’afamats a tot el món, això no és una crisi capitalista.
  2. Que hi haja 4.750 milions de pobres a tot el món, això no és una crisi capitalista.
  3. Que hi haja 1.000 milions d’aturats a tot el món, això no és una crisi capitalista.
  4. Que més del 50% de la població mundial activa estiga subcontractada o treballe en precari, això no és una crisi capitalista.
  5. Que el 45% de la població mundial no tinga accés directe a aigua potable, això no és una crisi capitalista.
  6. Que 3.000 milions de persones no tinguen accés a serveis sanitaris mínims, això no és una crisi capitalista.
  7. Que 113 milions de nens no tinguen accés a educació i 875 milions d’adults continuen estant analfabets, això no és una crisi capitalista.
  8. Que 12 milions de nens morin cada any a causa de malalties curables, això no és una crisi capitalista.
  9. Que 13 milions de persones morin cada any en el món a causa del deteriorament del medi ambient i el canvi climàtic, això no és una crisi capitalista.
  10. Que 16.306 espècies siguen en perill d’extinció, entre elles la quarta part dels mamífers, no és una crisi capitalista.

Tot això passava abans de la crisi. Què és, doncs, una crisi capitalista? Quan comença una crisi capitalista?

Parlem de crisi capitalista quan matar de gana 950 milions de persones, mantenir en la pobresa a 4.700 milions, condemnar a l’atur o la precarietat el 80% del planeta, deixar sense aigua el 45% de la població mundial i el 50% sense serveis sanitaris , fondre els pols, denegar auxili als nens i acabar amb els arbres i els osos, ja no és prou rendible per a 1.000 empreses multinacionals i 2.500.000 milionaris…

Autor | Santiago Alba Rico
Font | Anestèsia Moral
Article Complert | La superioridad del capitalismo [es]

Pobresa

Avui he rebut un correu-e del Blog Action Day 2008. Ja no recordava que m’havia apuntat a la llista de blogs que a dia d’avui dedicaran una entrada a la pobresa. Tinc feina de la universitat, però com que el promès es deute, aquí va: la pobresa.

Quan pensem en la pobresa, en la pobresa mundial, sempre ens ve al cap un xiquet negret enmig d’un paratge desèrtic demanant menjar. És la imatge que hem vist repetida tantes vegades a la televisió i que durant vint segons d’anunci d’Intermon Oxfam ens fa pensar en que hi ha gent menys afortunada que nosaltres.

Però un cop ha acabat l’anunci i segueix el programa televisiu que estaves veient, te’n olvides completament i no hi tornes a pensar més. Per què això? Tant poca humanitat li queda al món? Què ens passa que no sortim al carrer per protestar sobre una injustícia així? No em refereixo a una manifestació (que de manifestacions ja se’n fan de quan en quan), sinó que de sortir cada cop que ens fiquen un anunci d’aquests.

Sortir, cridar, passar la veu. Escriure als diaris. Per què no? Perquè som còmodes? Potser sí. O potser perquè prou en tenim en anar a la universitat o a la feina cada dia i d’arribar a final de mes? Perquè som egoistes i ens preocupen molt més els nostres problemes quotidians que no pas que es morin uns quants xiquets a l’Àfrica?

Dediquem tant de temps al treball, a fer les feines de la casa i a totes les altres “responsabilitats”, que no tenim temps per pensar en un món millor. Com n’hem de tindre? Hi ha gent que no en té ni per veure créixer els fills! Feina, feina, feina, feina… tot el dia estressats d’amunt cap avall. I aquesta gent realment s’ho passa bé amb el que fa? Aprofita realment… la vida? Jo tinc els meus dubtes, però centrem-nos en la pobresa.

Partint de que la volem abolir (cosa que ja no sé si dubtar), com ho podem fer? Alguns et contestaran que són els polítics els que han de parlar, que han d’acordar i que han de fer el que fan els polítics per trobar alguna solució. Que ells són els que tenen el poder i que només ho poden fer ells. D’altres et diran que les responsables són les multinacionals que controlen tot el “cotarro” econòmic i que se les ha de culpar a elles i no a nosaltres.

Jo discrepo en ambdós casos. Qui vota als polítics sinó que nosaltres? Qui compra a les multinacionals sinó que nosaltres? Som nosaltres, el poble, nosaltres som el sobirà absolut. Qui tenim el poder de canviar les coses que no ens agraden. El que passa es que el poble sempre ha sigut molt manejable. Sempre se l’ha fet creure i sempre se l’ha fet pensar el que els ha interessat a uns pocs. I ara passa el mateix.

Tenim por i estem desmotivats. No creiem que puguem fer res i per això ens n’oblidem ràpidament d’aquests anuncis de vint segons. Intentem viure la vida el millor que podem i molts cops enganyats per estratagemes polítiques i econòmiques. Envoltats d’un món de consumisme, on es canvia de mòbil cada dos per tres llençant el model antic (que no es tan antic) a la brossa. La pobresa té solució però no serà factible fins que se’ns passi aquesta tonteria egoista (i ja ens podem espavilar per nosaltres mateixos perquè els alts dirigents se’n ocuparan de que no ens passi mai).

Per sort, ara almenys els medis de comunicació es comencen a descentralitzar. Jo no podria escriure aquest article i publicar-lo si no fos per la Gran Xarxa Mundial i totes les virtuts que ella ens ofereix. No sé si tindrà molt d’èxit el Blog Action Day d’avui, però almenys em dóna l’esperança de que hi ha algun lloc on es parla d’aquests temes i que la veu de la gent encara no està adormida del tot. Almenys encara no.