Metàfora

Roberto se apoyó sobre el marco de la puerta y desenfocó la mirada hacia la calle. Los coches pasaban. Algunos aceleraban adelantándose a los que, por el contrario se desplazaban a paso de hombre. Unos y otros se detenían en el semáforo de la esquina.

Se le ocurrió pensar que así era su vida: muchísimos hechos pasando desenfocados, algunos increíblemente rápidos, otros demasiado lentos, pero todos pasando y pasando en incansable carabana.

«Qué tonto sería que un hecho se quedara detenido a mitad del camino, interrumpiendo el paso de los que siguen -pensó-. Y, sin embargo, a veces mi vida se parece mucho a un gran estancamiento…»

[…]

Vio los coches que circulaban más espaciados: uno gris, otro azul y otro blanco, una camioneta marrón, una moto, un coche enormemente negro, y luego, durante unos instantes, nada.

De pronto, la calle estaba vacía de coches.

De pronto, su mente estaba vacía de pensamientos.

Se sintió sereno, y su sonrisa se extendió a cada músculo de su cara. […] Todo su universo estaba conformado por él, la calle y el descubrimiento del vacío.

Amarse con los ojos abiertos, Jorge Bucay y Silvia Salinas

Anuncis

L’Alquimista

Ara farà un temps vaig conèixer una noia que volia agafar el mateix bus que jo fins Roncesvalles. Es deia Mònica, era guapa i tenia quelcom a la mirada que la feia especial. Estava asseguda llegint un llibre i no recordo com vam començar a parlar. Per algun motiu vaig voler-li ensenyar un dels llibres que portava dins la bossa, doncs la conversa m’havia recordat alguna cosa que havia llegit de feia un temps a El Peregrino de Compostela. Al passar-li el llibre va somriure i em va dir entusiasmada que ella n’estava llegint el que seria la segona part.

Ara, i amb tot el que he viscut des de llavors, encara no entenc moltes de les coses que em va transmetre aquella noia durant tot el temps que vam compartir Camí, però ara veig que aquell primer encontre hi va tindre molt a veure. Un exemplar de l’Alquimista, el llibre que em va ensenyar aquell dia, reposa ara sobre el meu llit, recent acabat de llegir. El vaig adquirir intercanviant-lo a una fira, però no l’havia començat fins fa uns dies.

El protagonista del llibre és un pastor que busca fer realitat el seu somni, desenterrar el seu tresor. Al llarg del camí va aprenent tota una sèrie de lliçons i descobreix d’altres riqueses que el destí li tenia preparades, i que omplen la seua vida. El missatge que transmet és clar: tingues el coratge de viure com un heroi, com si la teua vida fos una Llegenda, o aquesta et fotrà una patada al cul i en viuràs la resta lamentant-te del que haguessis pogut fer si haguessis tingut el valor.

Això ja ho tenia molt clar en aquell moment, en el que justament estava vivint, com aquella noia, un trosset de la meua Llegenda Personal. El que no em podia imaginar era que aquell fos l’inici d’una amistat que m’ensenyaria a percebre la vida d’una manera més subtil, a entendre el Llenguatge Universal de tot el que ens envolta. Ella em va ensenyar a parlar amb el meu cor, a saber què li passa i entendre què vol dir-me. Durant el camí vaig entrar en contacte amb tot, em sentia realment viu per primera vegada, portava l’Ànima Universal dins meu. Tot el llibre de l’Alquimista viscut en primera persona, això va ser el meu Camí de Santiago. Li estic molt agraït per haver-me ajudat a que fos així. Moltes gràcies, Mònica!

Viu!

Un dia, escoltant una cançó de Macaco, em va sorprendre aquesta frase:

la vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans

Buscant per Internet vaig saber que se li atribueix a John Lennon. Suposo que ell també en va acabar fart, de viure sempre pensant en el futur. La nostra cultura està molt acostumada a fer plans per l’endemà i ens perdem el més important, el que ens passa, l’ara. Molta gent passa les seues hores reglamentàries a classe o a la feina, esperant que arribi la nit per poder tornar a casa, esperant el cap de setmana, esperant les vacances de nadal, setmana santa o l’estiu.

I esperant se’ns passa de llarg la major part de la vida! Viure no són les vacances per les Maldives que faràs quan tinguis pasta, és això, ÉS ARA, mentre estàs llegint aquestes línies! S’ha d’assaborir cada moment, i si fem coses que no ens agraden no ho estem fent. No podem deixar que els dies passin de llarg, n’hem d’agafar el control i exprimir-los al màxim.

No se’n pot fer gaire cas del que diguin i facin els altres, doncs qui viu ets tu i tu sabràs què pots fer i què vols fer amb el teu temps. No tingues por a equivocar-te, tot es pot arreglar. Escolta’t, tingues clar què vols, on vols anar, i ves-hi.

Les coses aniran rodades. No serveix de re fer plans o imaginar-se escenes futures. Les pel·lícules que ens puguem fer mai es faran realitat i tan sols ens serviran per descepcionar-nos. Del que ens queda bon record és de l’inesperat, del que ens passa enmig d’una aventura que no saps on et portarà. D’això en dic vida.

Voldria viure la fi del món

Un meteorit que ens caigui del cel i no hi hagui possibilitat alguna de supervivència, un terratremol que saccegi tota la terra i ho destrueixi tot o qualsevol altre cataclisme. Tant em fa quin sigui el desastre, però seria fantàstic que ho sabessim, que es detectés amb 24 hores d’antel·lació i en fossim tots conscients.

Aquell dia, l’últim dia de la història, seria digne de viure’l. Tothom estaria temorós per la seua mort imminent, però aquest sentiment no seria el suficientment fort com per desaprofitar el seu últim dia a la Terra. Els pares i les mares per fi dedicarien suficient temps per estar amb els seus fills. Ningú assistiria a classe, ni aniria a la feina, ni faria res avorrit. Les guerres acabarien. Els carrers s’omplirien de gent amb ganes de gresca. Rialles histèriques brollarien de les boques de la gent, que per fi estaria unida en una sola cosa: viure. Ningú voldria deixar-se res per dir, per fer, per provar. La gent ja no tindria por. Ningú deixaria res per més endavant. Predominaria el caos, la bogeria, el sentiment per damunt la raó. Estaríem més units del que mai hem estat, llàstima que s’acabés tan aviat.

No m’agrada la violència, la destrucció, ni la mort. Tampoc crec que vegi mai aquest dia. Si escric això és per donar a entendre que no ens hem de preocupar més per nosaltres i no tant pels obstacles que ens trobem davant, doncs a tots ens arriba la nostra fi del món, i normalment aquesta no avisa. No importa quan ni com, el que importa és la intensitat amb la que hagem viscut la nostra vida fins aquell moment. Hakuna Matata.

Home Project

Aquest és el un trocet del documental amb el que m’he topat mirant per Internet. Imatges espectaculars oi? Parla sobre la nostra història. No la història que surt als llibres de text, amb innumerables reis i anys per memoritzar, sinó la història que no està escrita. La vida està en aquest planeta des de fa 4 mil milions d’anys, nosaltres, la espècie humana, des de fa tan sols 200 mil. Veient-lo ens donem compte que l’hem oblidada, i el que és més greu, hem oblidat l’estret vincle que manteníem amb la naturalesa i l’hem trencat.

El pots veure complertet i amb tota la nitidesa de detalls fent clic aquí o demanant-me’l si em coneixes en persona.

vist a | Proyecto Sandía

El “secret” de la felicitat

Tothom correm darrera la felicitat però sembla que a molts se’ns escapa. Cansats i insatisfets, ens trobem davant un carreró sense sortida, sense saber cap on tirar, ni què fer.

En una societat com aquesta, (casi) tots tenim les necessitats bàsiques cobertes, i per tant ningú sofreix per la fam ni per la intempèrie, autèntics problemes a altres llocs. Així doncs, quin n’és l’impediment? Per què aquesta insatisfacció?

En la meua humil opinió, som estúpids. Ens preocupa tot, els errors del passat, el que ens espera en el futur, el que pensen els altres del que fem i el que deixem de fer… Som estúpids perquè seguim les estúpides normes d’aquesta societat, que no ens deixen ser nosaltres.

A més, molts busquem la felicitat en l’acumulació de bens. Sempre volem més i més, però mai sabem el que volem. D’altres la busquem en el plaer, i passem les nits entre braços d’homes i dones desconeguts. Però això no ens porta enlloc, sols a un buit que sentim en el fons del nostre cor.

Arribats a aquest punt, ens hem de replantejar les coses. Hem oblidat el feliços que érem de petits, assaborint al màxim el temps de joc i sense cap altra preocupació. Ens hem fet grans, però això no és cap impediment per ser feliços.

La felicitat és l’alegria d’estar vius, i s’hi pot ser sense tindre res. Hem de ser capaços de no angoixar-nos per res, no tenir por a res, i ser el suficientment decidits per fer el que volem fer i no el que ens imposen (ser lliures). És a dir, el que Timón i Pumba ja cantaven el seu dia: Hakuna Matata!

La felicitat no és tan sols un xut de dopamina que ens proporciona el cervell, sinó que és l’objectiu primordial de tot ésser humà, l’objectiu final de tota la humanitat, per dir-ho de alguna manera. I ens trobem amb que molts han desistit i s’han cregut que en la vida no tothom pot ser feliç.

No som valents i no ens atrevim a desafiar la vida. Som capaços de molt més, però ningú exprimeix els seus dies al màxim. Tenim por a fer el que volem, pensem que ho podem fer en un altre moment o que simplement no som capaços de fer-ho. I això és un error del que no ens en donarem compte fins el final de les nostres vides.

Així doncs, qui veus al matí quan et mires a l’espill? Una persona decidida en viure aquell dia com si fos l’últim, o una ànima en pena que, per carència de voluntat i imaginació, deambula per la vida sense sortir de la rutina, imitant els altres com una ovelleta, i sense sortir de la seguretat que el seu corral li ofereix?

Senzillament, val la pena.

La Vida es Bella

Una autèntica joia del cinema. Mai havia vist una pel·lícula que m’hagi fet plorar tant. S’ha convertit definitivament la meua preferida.

vidabellaLa seua història transcorre durant els anys de la Europa nazi, en la que els jueus són perseguits arreu. Com ja sabeu, el partit nazi, amb Hitler al capdavant, emprengué una cruel lluita en contra el poble jueu, el col·lectiu homosexual i els malats amb deficiència mental. Aquests foren discriminats i posteriorment confinats en camps de concentració on eren forçats a treballar de manera molt dura. Finalment els camps de concentració es convertiren en camps d’extermini, i els allí reclosos foren assassinats de forma massiva. Un horror que es coneix amb el nom d’holocaust.

Van ser moltes les atrocitats ocorregudes durant els anys que ens precedeixen, però la pel·lícula no ens les mostra d’una manera punyent ni esfereïdora. L’argument es centra més aviat en com en Guido, un jueu italià, transforma la realitat i fa creure al seu fill Josué que tot allò és un joc. En això està la màgia d’aquest film i en el dinamisme que aquest pren des de la primera escena. També és digna de nombrar la manera en que Guido conquista la Dora (l’home aquest és l’amo!), i com ella, tot i no ser jueva, decideix acompanyar el seu home i el seu fill fins un mateix destí incert.

Us recomano de tot cor que la vegeu una tarda d’aquestes. Amb ella comprendreu que no tenim de què queixar-nos, que les penes que ens puguin passar no són res comparant amb les penes d’aquella gent. La vida és bella, passi el que passi, sempre que ens l’agafem amb l’optimisme d’aquest home extraordinari, en Guido.